Les famílies: amenaça o aliats?

En aquesta entrada, m’agradaria compartir un cas d’amenaça en el que una professora de secundària va rebre fortes represàlies per part de la família d’un dels seus alumnes després d’haver-li retirat el mòbil al menor durant el temps de classe. La professora, va establir aquesta mesura després que l’aparell interferís la classe en vàries ocasions provocant la distracció de tots els infants. Això va portar com a conseqüència dures amenaces per part de la família que no donava crèdit a la mesura aplicada per la professora restant total culpabilitat al seu fill.

Aquest esdeveniment, m’ha fe reflexionar sobre diferents aspectes com ara quin és el nou rol que juguen els professors? com ha canviat respecte a fa vint anys? estem desprotegits davant les famílies? són realment una amenaça pels professors? i que m’agradaria compartir amb vosaltres i convidar-vos a reflexionar-hi al respecte.

Segons la meva opinió, l’educació ha canviat a pas agegantats respecte de la darrera meitat de l’últim segle. Si bé, sóc conscient de la importància i la necessitat d’evolucionar per tal de donar resposta a les necessitats emergents de la nova societat. Però ara voldria referir-me a aspectes de tipus més humans; als valors morals. Tot i que no hem de generalitzar patrons, és una realitat que la figura del docent s’ha desprestigiat en gran mesura, probablement degut al baix reconeixement atorgat des dels òrgans superiors. No és difícil trobar avui dia la imatge d’un professor intimidat davant les famílies d’un infant pel fet d’haver treure males notes quan, ans al contrari, anys enrere eren els propis infants els únics responsables d’això. Tal i com mostra la següent vinyeta d’una forma molt clara i visual, cada vegada més els professors estan rebent moltes represàlies i s’està qüestionant més que mai les seves actuacions docents.

No obstant això, no podem justificar-nos eternament traient balons fora. Som els propis docents els que hem de valorar-nos i sentir que la nostra feina és important. Perquè... que més necessari i meravellós que acompanyar i formar part de l’educació dels nostres infant d’ara que són el futur del demà? Aquesta és, de fet, una tasca que comporta compromís, dedicació i responsabilitat. Per tant, hem d’afrontar-la amb orgull i passió. Perquè només així estirem segurs de fer el correcte per tal de contribuir en el canvi a una societat més capaç, més competent i més justa. En paraules de Paulo Freire:

«La tarea del docente, que también es aprendiz, es placentera y a la vez exigente. Exige

seriedad, preparación científica, preparación

física, emocional, afectiva. Es una tarea que

requiere, de quien se compromete con ella, un

gusto especial de querer bien, no sólo a los otros

sino al propio proceso que ella implica. Es imposible enseñar sin ese coraje de querer bien,

sin la valentía de los que insisten mil veces

antes de desistir»

Cal destacar, però, que aquesta contribució a la societat a través de l’exercici de la docència no la podem fer tot sols. Les famílies, han de ser les nostres millors aliades i treballar de manera conjunta amb elles col·laborant unides en l’educació dels seus fills pel seu propi benefici. Així doncs, des d’aquesta visió és impossible que les famílies suposin una amenaça i per tant que ens trobem desprotegides davant aquestes, ja que tots dos agent actuen moguts pel mateix fi; el màxim desenvolupament dels més petits. 


Font bibliogràfica:
- López Franquelli, Mercedes. "La reflexión pedagógica en la cotidianidad del aula". Quehacer educativo, desembre de 2007.
- URL de la imatge.